Decatastrofitzant el pensament: a què ens referim ia què no.

La reavaluació cognitiva és una de les pràctiques més potents i utilitzades en teràpia. És a dir, el qüestionament de les nostres interpretacions automàtiques sobre la realitat i l'elaboració de pensaments i valoracions més ajustats.

Una de les tècniques fonamentals dins aquest procés és la decatrastofització del pensament. Aquesta tècnica, però, amb certa freqüència es malinterpreta, confonent-se amb adoptar una postura excessivament optimista i d'ingenuïtat a què ens referirem com “pensament arc de Sant Martí”.

A continuació desenvoluparem les diferències entre aquestes dues perspectives i assenyalarem els riscos de caure en aquest “pensament arc de Sant Martí”.

A què ens referim a decatastrofitzar?

La decatastrofització és una pràctica que consisteix en aturar-se davant aquests pensaments automàtics catastròfics, del tipus “sempre passa el pitjor”.

Aturar-se per examinar-los d'una manera més àmplia i assossegada, intentant avaluar i relativitzar la probabilitat real que passi aquesta situació catastròfica, i sobretot, considerant altres opcions més ajustades a la realitat.

No volem autoconvèncer-nos que tot sortirà sempre genial, sinó prendre consciència que la majoria d'ocasions, el que ens preocupa i temem no és tan inevitable ni insuperable com aparenta a la nostra ment.

El pensament arc de Sant Martí

De vegades, en aquest esforç per decatastrofitzar i tenir pensaments més ajustats a la realitat, es corre el risc de caure al parany del “pensament arc de Sant Martí”. La idea que tot sortirà sempre a demanar de boca i que la vida sempre és de color de rosa.

Res més lluny de la realitat, aquesta actitud pot arribar a ser contraproduent. La vida no està exempta de desafiaments, incerteses i fins i tot pèrdues; i fer orelles sordes a aquestes possibilitats ens pot deixar sense estratègies per enfrontar les dificultats quan apareixen.

No volem negar els problemes i el patiment, caient en una il·lusió de control i de certa ingenuïtat. Volem evitar que la nostra manera de pensar multipliqui i agreugi innecessàriament les experiències de patiment que en algun moment tots haurem d'enfrontar, un exemple d'això, pot ser la depressió.

En definitiva, en decatastrofitzar busquem aprendre a ampliar el ventall d'escenaris possibles, acceptant que encara que existeix una petita probabilitat que de vegades passi el pitjor, la majoria de vegades això no passa, i hi ha una gamma immensa de possibilitats intermèdies entre el pitjor i el millor dels casos.

No vol dir convèncer-nos que no passarà res dolent, sinó deixar d'assumir automàticament que el pitjor és el més probable.

Enfrontar les dificultats des del realisme i el compromís, sense fatalisme, però també sense fantasies.